Acabarem l’anàlisis de la publicació de El País: “Tengo 34 años y hace 3 me diagnosticaron autismo” parlant sobre l’autorregulació.

AUTOREGULACIÓ

>>Como digo, ahora tengo la situación más controlada, pero eso no quita que a veces me encuentre sobrepasada. En esos momentos termino sentada en el suelo, contra la pared y con las rodillas dobladas hacia el pecho: da igual que sea en un piso compartido, en una residencia universitaria, en el trabajo o en clase.

Tots tenim estratègies d’autoregulació, com mossegar-se les ungles, destapar i tapar un boli, apretar les mandíbules, etc. Totes aquestes estratègies són discretes i per tant, acceptades socialment. En canvi, les estratègies d’autoregulació d’una persona amb autisme poden ser menys discretes, balancejar-se, tapar-se les orelles o com ens explica l’autora de l’article: asseure’s contra la paret amb els genolls apretats cap al pit, entre d’altres.

Sovint, una de les principals demandes per part dels pares amb un nen amb TEA és corregir aquests moviments repetitius. Abans de re és important que detectem si són una estratègia d’autorregulació o una autoestimulació, és a dir, un moviment sense funcionalitat que produeix plaer en la persona que el realitza.
Nosaltres som partidaris de reduir-los, i si podem eliminar-los, sempre i quant siguin autoestimulació.
En el cas que sigui una estratègia d’autorregulació desenvolupada pel nen per a poder regular-se creiem que d’una banda és positiu donar estratègies alternatives socialment més acceptades. I d’altra banda també s’ha d’ensenyar que poden realitzar aquests moviments menys acceptats en la intimitat si la persona així ho requereix.

En resum, opinem que el diagnòstic precoç acompanyat d’intervenció primerenca és fonamental per a ensenyar a la persona amb autisme el màxim d’habilitats funcionals per al seu dia a dia que l’ajudin a poder viure amb la millor qualitat de vida possible.