Ser mare és algo inimaginable, no és un estat que es pugui definir o aconsellar.

Com amb moltes altres coses, durant el procés de quedar-se embarassada i, encara més, quan una parella o una mare soltera aconsegueix quedar-s’hi, el dia a dia s’omple d’il·lusió i d’imaginació. Serà nen o nena? De quin color tindrà els ulls? Plorarà molt? Serà rialler? Dins el nostre caparró es creen un munt de possibles escenaris i formem les nostres expectatives.

Però per sobre de tot, el que amb més força es desitja és que naixi sa, que sigui un nen feliç, que no pateixi.

No obstant, avui volem parlar de les “nostres mares”, de les mares de les famílies amb les que tenim el privilegi de compartir l’educació i l’ensenyament del seu fill. Doncs, hi ha pares que han d’afrontar que el seu desig més apreciat no es faci realitat. Nosaltres acompanyem a famílies que han de lidiar que el seu fill té trastorn de l’espectre autista o altres dificultats del neurodesenvolupament.

Ens agradaria transmetre-us algunes de les frases que ens han dit les nostres mares:

  • “Cada dia que passa, sento que és un dia menys per poder ajudar al meu fill”
  • “M’agradaria saber si dins del seu cap hi ha un nen”
  • “A veure-les venir”

No podem obviar que darrere d’aquestes frases hi ha un gran component de tristesa, però també d’amor, força i superació diària.

Si hi ha una cosa que veiem en totes les mares, és una gran energia que fa que els seus fills vagin cap endavant. Una paciència infinita, que encara que a vegades sembli que s’ha acabat, no és així. En definitiva, són  unes supermares (i superpares) que mereixen tota la nostra admiració i respecte.

A totes les dones mares, feliç dia de la mare. Poc a poc i sempre cap endavant.