L’objectiu de Blau és millorar la qualitat de vida dels nostres alumnes i a de la seva família. Ho fem mitjançant l’ensenyament d’habilitats funcionals per al dia a dia dels petits; per a això la col•laboració dels pares és imprescindible. Necessitem que apliqueu aquelles estratègies que us plantegem per navegar tots en la mateixa direcció fomentant aprenentatges més fluïts i generalitzats. Si els terapeutes fem una cosa i els pares una altra, no avancem.

De vegades ens trobem amb resistències que ens impedeixen comptar amb la col•laboració dels pares. Aquestes resistències solen anar lligades al seu estat emocional. Moltes vegades quan un pare no segueix els nostres consells darrere hi ha un dol no resolt.

El dol és un procés d’adaptació emocional. És un procés complex i no hi ha una durada exacta, però s’estima que en un any sol haver-se acceptat el motiu pel qual desenvolupem un dol. Tampoc s’experimenta al mateix ritme en la parella.
Consta de cinc fases:

FASE DEL DOL QUÈ ÉS?/QUÈ FEM? PERILL
1.       Negació És un sistema d’autodefensa emocional, tal com indica el nom neguem als altres i a nosaltres mateixos que el nostre fill té un trastorn. Al no creure’ns que el nostre nen té una diversitat funcional, ens pensem que característiques típiques del TEA, TDAH, o NEE en realitat són probocacions, desobediències, etc. Pensem que no vol però en realitat no pot.
2.       Negociació Intentem demostrar que anem a trobar la solució perquè tots estan equivocats. Busquem informació que sol contradir-se, aquí hi ha el risc de sentir el que volem sentir i aferrar-nos a això.
3.       Empipament o culpa No obstant això, necessitem culpar a algú i continuem amb la cerca de perquès. Ens culpem a nosaltres mateixos, al metge del part, etc. Necessitem trobar el perquè al nostre nen. En aquesta fase hi ha el risc d’entrar en crisi amb la parella i/o el cercle social més proper.
4.       Tristesa Després de tant buscar explicacions, l’esgotament emocional i davant la realitat, apareix la tristesa. No ens queda una altra que acceptar que el nostre nen té un diagnòstic. En aquesta fase podem caure en una depressió.
5.       Acceptació Finalment, encara que el dolor persisteix, comencem a moure’ns, comencem a intentar comprendre el que li ocorre al nostre fill. Aconseguim deixar de preocupar-nos per ocupar-nos.

Com hem dit abans, un pare o una mare poc col•laborador/a sol patir un dol enquistat, el motiu de l’origen es remunta al diagnòstic del seu fill i a la falta d’informació de qualitat. Per aquesta raó creiem de vital importància que els pares pugueu accedir a un assessorament psicològic on poder afrontar aquells dubtes, sentiments, pors i així poder ocupar-se en lloc de preocupar-se.